dijous, 30 de novembre del 2017

La desitjada/temuda jubilació

Doncs que tinc un company de feina que està a punt de jubilar-se. Sí, amb tot el que comporta aquesta situació: el desig de que per fi arribi el teu moment, aquell en què els dies tindran més hores que a més ompliràs com et vingui de gust. El despertador deixarà de sonar, llevat algun dia especial en què t'hauràs proposat fer alguna cosa ben d'hora. Podràs passejar tan com vulguis i estar-te a la platja un dia qualsevol (dijous potser) totes les hores que et demani el cos o l'ànim. Fer tot allò que al llarg de la teva vida no havíes pogut fer per falta de temps, perquè la feina i les obligacions fora d'ella no et permetíen gairebé ni pensar en el que t'hagués agradat fer.
Total, que el meu company no està tan content com s'hauria d'esperar. I és que ha intentat enderrerir aquest moment tant com ha pogut, però ja la pressió de l'empresa i d'alguns dels seus companys que, alternant entre brometes i converses serioses, li fan veure que ja aquí està de més, li ha empès cap a la porta de sortida per la que no tornarà a entrar si no és per venir a saludar-nos algun dia (d'aquells en què potser sí que soni el despertador) als seus companys, moment en què obligadament se li haurà de veure feliç i alliberat perquè així és com s'ha de sentir algú quan es jubila.
Però al meu company sembla que això no li fa del tot el pes. Resulta que pensa en, ves tu quina ximpleria, que potser és l'etapa final de la seva vida. Que a partir d'aquí comença el trajecte (que espera que sigui ben llarg) cap al final, que jubilar-se potser vol dir que ja no et necessiten, que ets tan gran que ja no ho fas tan bé com els joves, i que per tant estàs fent nosa. Que mai més tornarà a sentir-se part d'una empresa. Que no se'n va per gaudir d'una temporada de temps lliure, el famós any sabàtic que a tots se'ns ha passat pel cap alguna vegada, no, se'n va per no tornar, ni aquí ni a cap altra feina. Que irremeiablement recorda els seus anys de joventut i sent nostàlgia. I que tot i que farà el que pugui per no caure, no està segur d'aconseguir-ho perquè carai, si fa quatre dies era un noi! I ara resulta que la seva vida laboral s'acaba i a ell li ha enganxat tan proper als seus records... Ves tu, quines xorrades, no?

dimarts, 28 de novembre del 2017

Decisions... encertades?

Doncs que l'altre dia, mentre l'Ada prenia el café del matí, es va adonar que ni tan sols allò la salvaria dels seu cansament. L'Ada, com era de reflexiva ella, massa i tot, es preguntava si era que no havia descansat prou aquell cap de semana, era un tema hormonal, perquè cert era que la menstruació havia de caure un d'aquells dies, o realment tenia motius suficients per aquella tristor que envaïa el seu cos i la seva ànima. Perquè no era el cansament el que li feia por, no, era la tristesa, l'angoixa, l'encongiment de l'estòmac i sobre tot, els pensaments que la feien sentir culpable, sentiment que recordava sempre adherit a si mateixa, allunyant-se de tant en tant una mica per tornar a aparèixer de seguida per un nou motiu o per un de vell i gastat. El fet era que sempre, de manera intermitent, se sentia culpable, i això li produïa una tristesa a vegades tan difícil de suportar que havia de ficar-se al llit i dormir. S'ajudava doncs de dues coses: trucar a la feina per avisar que no hi aniria al.legant que estava malalta (mal de panxa, febre, vòmits... alternant excuses), a la feina ja hi estaven acostumats entenent els que més l'estimaven que era una dona molt malaltissa i els que no l'estimaven tant que era molt barruda. I l'altra ajuda era una meravellosa pastilleta que la salvava del món. La treia de la circulació, de l'aldarull de la gent i les obligacions i els pensaments i se l'emportava a un lloc o no es pensava i gairebé no es sentia.
Sabia que no era del tot bo això. El primer senyal per entendre-ho era que, quan es despertava, en part de manera natural i en part ajudada pel començament de la desaparició dels efectes d'aquella química aparentment miraculosa, se sentia morir. No literalment, esclar, o sí, no podria dir-ho perquè mai s'havia mort, però la sensació de desesperança es multiplicava en recordar totes les seves penes, aparentment desaparescudes durant el procés químic.
L'altre senyal per entendre que prendre allò no era bo no era realment una altra si no una extensió del primer, o més aviat una conseqüencia. Necessitava més, volia més perquè no podia suportar la seva existència ara que sabia que hi havia un món paral.lel en el qual el dolor s'adormia, entrava en coma, i ella, el seu cervell i la seva ànima podien descansar.
Aquell dia, mentre prenia el café va decidir que estava cansada, massa cansada per continuar. Per ella va ser del tot cert, per primer cop, que no aportava res a aquest món ni a les persones que estimava. Més aviat tot el contrari, i això era el pitjor i el més difícil (en aquell moment ja impossible) de menysprear, els hi aportava malestar i estava convençuda que els hi estava provocant traumes impossibles de esmenar en el futur, sobretot als seus fills, que sentia que els estava abocant a un futur de desesperació i infelicitat tot per la seva culpa, per la seva incapacitat d'afrontar les situacions com ho faria una mare de veritat, com ho hagués fet la seva mare. I no li aplacava aquests pensaments la idea de canviar d'ara endavant per dos motius. El primer perquè ja ho havia intentat moltes vegades sense èxit, i el segon i de més pes, perquè entenia que ja no hi havia res a fer, el mal ja estava fet i l'única cosa que ella podia fer amb la seva existència era empitjorar les coses. Era tan gran la tristesa que fins i tot es veia incapaç ni tan sols de somriure als seus fills, ells aliens a tots aquests pensaments que treballaven destructius al seu cap. A cada reflexió s'enfonsava una mica més, però ja estava tan avall que va començar a treballar el seu ingeni, i va començar a elaborar un pla per acabar amb tot.
D'una banda, volia acabar-ho ja, però no volia per res del món provocar un nou trauma en els seus fills que sempre recordarien amb amargor que la seva mare es va treure la vida, arrossegant-los d'aquesta manera a un pou aquesta vegada sí, definitiu, i enpenyent-los potser a fer el mateix en un futur de dificultats.
Per tant, havia de pensar en alguna cosa que no semblés intencionada. Una vegada, feia alguns anys, va veure una película on un home anava matant la seva dona mica en mica amb un verí que li ficava als àpats. La dona va començar a sentir-se malament, cada dia pitjor, fins que... bé, li semblava recordar que van enganxar al marit abans del fatal desenllaç. Però el cas va ser que allò li va semblar ua bona opció.
Es ficaria cada dia una mica de verí als dinars. D'aquesta manera seria una mort progressiva que no faria sospitar a ningú. Li aniria arrencant la vida dia a dia, sentint-se, n'estava segura, cada cop més alliberada del patiment, i alliberant d'aquesta manera als seus, que plorarien la seva pérdua però que després, per fi, podrien continuar amb les seves vides, ara sense l'amenaça de la dicotomia malaltissa d'una dona inestable i perillosa per a la salut mental de qualsevol que tingués lligams amb ella.
Aquest pensament, aquesta nova determinació, li va fer sentir pletòrica, convençuda que havia arribat per fi a la solució que el seu cos i la seva ment li estava demanant des de feia anys. Ara només calia esbrinar quines eren les substàncies que podien matar-la lentament, tot i que n'estava convençuda que això no seria difícil. Donava per fet que hi hauria un gran ventall de productes accessibles que podrien ajudar-la en el seu propòsit.
I així, sense pensar ni per un sol moment el buit amarg i irreversible que deixaria en les seves persones estimades, sense saber que el seu fill gran es tornaria boig per no poder acudir a la seva mare quan li vinguéssin els seus primers problemes de pes, que estaven per aparèixer donat que es trobava a les portes de l'adolencència. I sense saber tampoc que el seu fill petit tornaria a fer-se pipí al llit i tindria greus problemes d'aprenentatge i comportament a l'escola per no saber com expressar el dolor d'una pérdua tan gran com és la d'una mare, sense tenir ni tan sols en compte que sempre la buscava a la nit quan tenia por i que ja no podria tornar a fer-ho mai més, i quan ho intentés es trobaria amb la realitat d'un llit gran només ocupat per un cos que no seria el que ell necessitaria, el calor que des de nadó havia trobat. Sense pensar en totes aquestes coses, va dirigir-se a la dutxa, contenta per fi perquè tot estava ja per acabar definitivament.