La desitjada/temuda jubilació

Doncs que tinc un company de feina que està a punt de jubilar-se. Sí, amb tot el que comporta aquesta situació: el desig de que per fi arribi el teu moment, aquell en què els dies tindran més hores que a més ompliràs com et vingui de gust. El despertador deixarà de sonar, llevat algun dia especial en què t'hauràs proposat fer alguna cosa ben d'hora. Podràs passejar tan com vulguis i estar-te a la platja un dia qualsevol (dijous potser) totes les hores que et demani el cos o l'ànim. Fer tot allò que al llarg de la teva vida no havíes pogut fer per falta de temps, perquè la feina i les obligacions fora d'ella no et permetíen gairebé ni pensar en el que t'hagués agradat fer.
Total, que el meu company no està tan content com s'hauria d'esperar. I és que ha intentat enderrerir aquest moment tant com ha pogut, però ja la pressió de l'empresa i d'alguns dels seus companys que, alternant entre brometes i converses serioses, li fan veure que ja aquí està de més, li ha empès cap a la porta de sortida per la que no tornarà a entrar si no és per venir a saludar-nos algun dia (d'aquells en què potser sí que soni el despertador) als seus companys, moment en què obligadament se li haurà de veure feliç i alliberat perquè així és com s'ha de sentir algú quan es jubila.
Però al meu company sembla que això no li fa del tot el pes. Resulta que pensa en, ves tu quina ximpleria, que potser és l'etapa final de la seva vida. Que a partir d'aquí comença el trajecte (que espera que sigui ben llarg) cap al final, que jubilar-se potser vol dir que ja no et necessiten, que ets tan gran que ja no ho fas tan bé com els joves, i que per tant estàs fent nosa. Que mai més tornarà a sentir-se part d'una empresa. Que no se'n va per gaudir d'una temporada de temps lliure, el famós any sabàtic que a tots se'ns ha passat pel cap alguna vegada, no, se'n va per no tornar, ni aquí ni a cap altra feina. Que irremeiablement recorda els seus anys de joventut i sent nostàlgia. I que tot i que farà el que pugui per no caure, no està segur d'aconseguir-ho perquè carai, si fa quatre dies era un noi! I ara resulta que la seva vida laboral s'acaba i a ell li ha enganxat tan proper als seus records... Ves tu, quines xorrades, no?

Decisions... encertades?

Doncs que l'altre dia, mentre l'Ada prenia el café del matí, es va adonar que ni tan sols allò la salvaria dels seu cansament. L'Ada, com era de reflexiva ella, massa i tot, es preguntava si era que no havia descansat prou aquell cap de semana, era un tema hormonal, perquè cert era que la menstruació havia de caure un d'aquells dies, o realment tenia motius suficients per aquella tristor que envaïa el seu cos i la seva ànima. Perquè no era el cansament el que li feia por, no, era la tristesa, l'angoixa, l'encongiment de l'estòmac i sobre tot, els pensaments que la feien sentir culpable, sentiment que recordava sempre adherit a si mateixa, allunyant-se de tant en tant una mica per tornar a aparèixer de seguida per un nou motiu o per un de vell i gastat. El fet era que sempre, de manera intermitent, se sentia culpable, i això li produïa una tristesa a vegades tan difícil de suportar que havia de ficar-se al llit i dormir. S'ajudava doncs de dues coses: trucar a la feina per avisar que no hi aniria al.legant que estava malalta (mal de panxa, febre, vòmits... alternant excuses), a la feina ja hi estaven acostumats entenent els que més l'estimaven que era una dona molt malaltissa i els que no l'estimaven tant que era molt barruda. I l'altra ajuda era una meravellosa pastilleta que la salvava del món. La treia de la circulació, de l'aldarull de la gent i les obligacions i els pensaments i se l'emportava a un lloc o no es pensava i gairebé no es sentia.
Sabia que no era del tot bo això. El primer senyal per entendre-ho era que, quan es despertava, en part de manera natural i en part ajudada pel començament de la desaparició dels efectes d'aquella química aparentment miraculosa, se sentia morir. No literalment, esclar, o sí, no podria dir-ho perquè mai s'havia mort, però la sensació de desesperança es multiplicava en recordar totes les seves penes, aparentment desaparescudes durant el procés químic.
L'altre senyal per entendre que prendre allò no era bo no era realment una altra si no una extensió del primer, o més aviat una conseqüencia. Necessitava més, volia més perquè no podia suportar la seva existència ara que sabia que hi havia un món paral.lel en el qual el dolor s'adormia, entrava en coma, i ella, el seu cervell i la seva ànima podien descansar.
Aquell dia, mentre prenia el café va decidir que estava cansada, massa cansada per continuar. Per ella va ser del tot cert, per primer cop, que no aportava res a aquest món ni a les persones que estimava. Més aviat tot el contrari, i això era el pitjor i el més difícil (en aquell moment ja impossible) de menysprear, els hi aportava malestar i estava convençuda que els hi estava provocant traumes impossibles de esmenar en el futur, sobretot als seus fills, que sentia que els estava abocant a un futur de desesperació i infelicitat tot per la seva culpa, per la seva incapacitat d'afrontar les situacions com ho faria una mare de veritat, com ho hagués fet la seva mare. I no li aplacava aquests pensaments la idea de canviar d'ara endavant per dos motius. El primer perquè ja ho havia intentat moltes vegades sense èxit, i el segon i de més pes, perquè entenia que ja no hi havia res a fer, el mal ja estava fet i l'única cosa que ella podia fer amb la seva existència era empitjorar les coses. Era tan gran la tristesa que fins i tot es veia incapaç ni tan sols de somriure als seus fills, ells aliens a tots aquests pensaments que treballaven destructius al seu cap. A cada reflexió s'enfonsava una mica més, però ja estava tan avall que va començar a treballar el seu ingeni, i va començar a elaborar un pla per acabar amb tot.
D'una banda, volia acabar-ho ja, però no volia per res del món provocar un nou trauma en els seus fills que sempre recordarien amb amargor que la seva mare es va treure la vida, arrossegant-los d'aquesta manera a un pou aquesta vegada sí, definitiu, i enpenyent-los potser a fer el mateix en un futur de dificultats.
Per tant, havia de pensar en alguna cosa que no semblés intencionada. Una vegada, feia alguns anys, va veure una película on un home anava matant la seva dona mica en mica amb un verí que li ficava als àpats. La dona va començar a sentir-se malament, cada dia pitjor, fins que... bé, li semblava recordar que van enganxar al marit abans del fatal desenllaç. Però el cas va ser que allò li va semblar ua bona opció.
Es ficaria cada dia una mica de verí als dinars. D'aquesta manera seria una mort progressiva que no faria sospitar a ningú. Li aniria arrencant la vida dia a dia, sentint-se, n'estava segura, cada cop més alliberada del patiment, i alliberant d'aquesta manera als seus, que plorarien la seva pérdua però que després, per fi, podrien continuar amb les seves vides, ara sense l'amenaça de la dicotomia malaltissa d'una dona inestable i perillosa per a la salut mental de qualsevol que tingués lligams amb ella.
Aquest pensament, aquesta nova determinació, li va fer sentir pletòrica, convençuda que havia arribat per fi a la solució que el seu cos i la seva ment li estava demanant des de feia anys. Ara només calia esbrinar quines eren les substàncies que podien matar-la lentament, tot i que n'estava convençuda que això no seria difícil. Donava per fet que hi hauria un gran ventall de productes accessibles que podrien ajudar-la en el seu propòsit.
I així, sense pensar ni per un sol moment el buit amarg i irreversible que deixaria en les seves persones estimades, sense saber que el seu fill gran es tornaria boig per no poder acudir a la seva mare quan li vinguéssin els seus primers problemes de pes, que estaven per aparèixer donat que es trobava a les portes de l'adolencència. I sense saber tampoc que el seu fill petit tornaria a fer-se pipí al llit i tindria greus problemes d'aprenentatge i comportament a l'escola per no saber com expressar el dolor d'una pérdua tan gran com és la d'una mare, sense tenir ni tan sols en compte que sempre la buscava a la nit quan tenia por i que ja no podria tornar a fer-ho mai més, i quan ho intentés es trobaria amb la realitat d'un llit gran només ocupat per un cos que no seria el que ell necessitaria, el calor que des de nadó havia trobat. Sense pensar en totes aquestes coses, va dirigir-se a la dutxa, contenta per fi perquè tot estava ja per acabar definitivament.

La maternitat

Doncs que l'altre dia una ben coneguda meva em va deixar anar una bomba. Resulta que amb quaranta dos anys i dos fills ja crescudets, s'ha quedat embarassada. De seguida, amb un impuls involuntari, vaig saltar d'allà on era asseguda i la vaig felicitar efusivament. Havíem parlat moltes vegades del que seria quedar-se embarassada a aquesta edat i en aquesta situació concreta i, tot i que sempre ho havíem vist de manera negativa, no vaig poder evitar sentir eufòria per l'existència d'un nou nadó al meu cercle. Però vaig saber que ella no disposava d'aquest entusiasme meu i de fet, estava pensant en la posibilitat d'interrompre l'embaràs.
Vaig intentar escoltar només, aportant comentaris buits d'opinió perquè vaig entendre que aquella dona es veia en una situació ben difícil. I llavors vaig començar a preguntar-me, què faria jo en el seu lloc? com em sentiria si ara, ara que les meves filles son més grandetes i que tinc la mirada posada en un altre tipu de vida ben allunyat de bolquers i carreres per anar i tornar de la llar d'infants. Ara que em ve de gust fer altres coses perquè crec que ja he donat molt de mi pels demés i que potser em toca donar alguna cosa per mi. Ara que veig un futur de calma i llibertat. I després d'entrar en aquests pensaments no puc evitar veure aquesta situació hipotètica com una cosa negativa. Però llavors em paro a pensar i començo a no estar segura del tot. Potser no faria res d'allò que penso que faré, perquè potser ja ho estaria fent malgrat tot i llavors em pregunto si no serà un error pensar que renuncio a alguna cosa tenint un altre fill. Renunciem de veritat amb la maternitat?

Pensaments

Que hi ha una manera de fugir de la volta de rosca, d'aquell anar

i tornar de sentiments intensos carregats d'efímera convicció.
Que és veritat que a vegades l'estòmac t'oprimeix fins a convertir-te en un no res, i tot i així ets alguna cosa.
Que el turmentat és l'únic ésser que pot expressar sentiments.
Que tot i que vull no puc i encara que puc no vull.
Que la gent t'estima tant com tu l'estimis i l'escalfor se sent en mirar-nos als ulls sincers d'amor i de respecte. Que tots tenim ràbia dintre per molt que volem projectar una altra imatge. Que ser de veritat és també ser mentida.
Que de petits ens hauríen d'ensenyar el camí perquè només n'hi ha un.
Que la decepció arriba tard o d'hora, i torna a marxar i així fins que t'en adones que res té importància, que només la que tu li vulguis donar.
Que tot és mentida i si no tot és veritat perquè no existeix aquesta diferència.
Que al final tothom fa el que li sembla, com li sembla i quan li sembla. Que els presos estàn còmodes a la pressó, els malalts a la malaltia, els enamorats en l'amor...
Que els inconformistes estàn conformes amb el seu inconformisme. Que tot és mentida o tot és veritat, no hi ha mitjes tintes.
Que quan m'acosto ben a prop del dolor, desapareix, i quan m'allunyo torna a ser allà.
Que només les frases pronunciades per algú a qui respecto em fan trontollar, que de part dels demés son habitacions buides, veus de so mort.

Que tots tenim molt a dir i callar és una bona forma de fer-ho.

No hi ha manera

Comparteixo aquesta cançó perquè m'agrada i perquè me l'ha regalat el més especial:

https://youtu.be/-ZQAqIB7p1E

Exercici

Per fi sec a esperar el metro, creuo les cames 

i sento que em fa una mica de mal el maluc. Sempre la noto aquesta sensació quan faig creuar les cames. Ha vingut l'altre metro,el que no és el meu, i m'ha molestat horrors el soroll que ha fet, però no m'he adonat que em molestava fins que no ha marxat i he deixat de sentir-ho. Mentre escrivia això ha arribat l'altre, el meu, i ja soc a dins. Hi ha un nen petit que li pregunta coses a la seva mare, i alça massa la veu, però no m'importa perquè és un nen, i per mi sempre estan perdonats. El que no perdono és la pudor que m'arriba de tant en tant, fruit suposo de la barreja d'olors de la gent, incloent la meva.
Sento una dona i un home parlar, o més aviat la dona parlant i l'home rient, a mi em sembla per compromís. No hi tenen gaire confiança, no estàn còmodes, i em fa pensar quàntes vegades he sentit la mateixa incomoditat.
Ara acabo de seure i veig que al meu davant hi ha assegudes quatre persones. Una llegint, una altra amb ulleres de sol, no sé pas on mira, una altra dormint i l'última, un noi, amb el mòvil. Cada un amb els seus pensaments, com jo. En el fons, som tots iguals.
Em molesta el frenar i arrencar del metro. També em molesta en el cotxe, em fa girar l'estòmac, per un segon em sento malalta i odio aquesta sensació.
Ja baixo, Besós, que sense l'accent és una paraula castellana ben bonica.

Jo <3

Que a vegades penso que m'he d'aguantar, que m'he d'estimar, que m'he de perdonar i ser amable i comprensiva amb mi mateixa. Que a vegades miro a l'infinit i veig aquella nena insegura amb el món que l'envoltava, poruga de les amenaçes pròpies de ser viva, i també aquella nena que somiava fer coses, que volia ballar, que volia cantar, que volia estudiar perquè li semblava que allò era bàsic per sortir de l'estupidesa innocent dels nens. Potser em sentia més tonta que els demés, potser en algún moment algú m'ho va fer sentir i jo, sent petita com era, m'ho vaig creure i vaig decidir que no ho volia ser, i no em vaig resignar. I per això debia estudiar tant, per demostrar al butlletí acadèmic el que no podia demostrar el dia a dia, o més aviat per despistar, perquè en veure les meves notes tothom pensés bueno, sembla tonta però realment no ho és, has vist les seves notes?
I així que ara encara sento que he de demostrar alguna cosa, jo. I és una merda, i sento llàstima de mi mateixa, vull permetre'm aquest sentiment perquè potser és un de tants que he ferit de mort.
I ja no vull ferir-me més, perquè no cal, perquè em perdono la meva imperfecció, perquè m'estimo molt.