La desitjada/temuda jubilació

Doncs que tinc un company de feina que està a punt de jubilar-se. Sí, amb tot el que comporta aquesta situació: el desig de que per fi arribi el teu moment, aquell en què els dies tindran més hores que a més ompliràs com et vingui de gust. El despertador deixarà de sonar, llevat algun dia especial en què t'hauràs proposat fer alguna cosa ben d'hora. Podràs passejar tan com vulguis i estar-te a la platja un dia qualsevol (dijous potser) totes les hores que et demani el cos o l'ànim. Fer tot allò que al llarg de la teva vida no havíes pogut fer per falta de temps, perquè la feina i les obligacions fora d'ella no et permetíen gairebé ni pensar en el que t'hagués agradat fer.
Total, que el meu company no està tan content com s'hauria d'esperar. I és que ha intentat enderrerir aquest moment tant com ha pogut, però ja la pressió de l'empresa i d'alguns dels seus companys que, alternant entre brometes i converses serioses, li fan veure que ja aquí està de més, li ha empès cap a la porta de sortida per la que no tornarà a entrar si no és per venir a saludar-nos algun dia (d'aquells en què potser sí que soni el despertador) als seus companys, moment en què obligadament se li haurà de veure feliç i alliberat perquè així és com s'ha de sentir algú quan es jubila.
Però al meu company sembla que això no li fa del tot el pes. Resulta que pensa en, ves tu quina ximpleria, que potser és l'etapa final de la seva vida. Que a partir d'aquí comença el trajecte (que espera que sigui ben llarg) cap al final, que jubilar-se potser vol dir que ja no et necessiten, que ets tan gran que ja no ho fas tan bé com els joves, i que per tant estàs fent nosa. Que mai més tornarà a sentir-se part d'una empresa. Que no se'n va per gaudir d'una temporada de temps lliure, el famós any sabàtic que a tots se'ns ha passat pel cap alguna vegada, no, se'n va per no tornar, ni aquí ni a cap altra feina. Que irremeiablement recorda els seus anys de joventut i sent nostàlgia. I que tot i que farà el que pugui per no caure, no està segur d'aconseguir-ho perquè carai, si fa quatre dies era un noi! I ara resulta que la seva vida laboral s'acaba i a ell li ha enganxat tan proper als seus records... Ves tu, quines xorrades, no?

Decisions... encertades?

Doncs que l'altre dia, mentre l'Ada prenia el café del matí, es va adonar que ni tan sols allò la salvaria dels seu cansament. L'Ada, com era de reflexiva ella, massa i tot, es preguntava si era que no havia descansat prou aquell cap de semana, era un tema hormonal, perquè cert era que la menstruació havia de caure un d'aquells dies, o realment tenia motius suficients per aquella tristor que envaïa el seu cos i la seva ànima. Perquè no era el cansament el que li feia por, no, era la tristesa, l'angoixa, l'encongiment de l'estòmac i sobre tot, els pensaments que la feien sentir culpable, sentiment que recordava sempre adherit a si mateixa, allunyant-se de tant en tant una mica per tornar a aparèixer de seguida per un nou motiu o per un de vell i gastat. El fet era que sempre, de manera intermitent, se sentia culpable, i això li produïa una tristesa a vegades tan difícil de suportar que havia de ficar-se al llit i dormir. S'ajudava doncs de dues coses: trucar a la feina per avisar que no hi aniria al.legant que estava malalta (mal de panxa, febre, vòmits... alternant excuses), a la feina ja hi estaven acostumats entenent els que més l'estimaven que era una dona molt malaltissa i els que no l'estimaven tant que era molt barruda. I l'altra ajuda era una meravellosa pastilleta que la salvava del món. La treia de la circulació, de l'aldarull de la gent i les obligacions i els pensaments i se l'emportava a un lloc o no es pensava i gairebé no es sentia.
Sabia que no era del tot bo això. El primer senyal per entendre-ho era que, quan es despertava, en part de manera natural i en part ajudada pel començament de la desaparició dels efectes d'aquella química aparentment miraculosa, se sentia morir. No literalment, esclar, o sí, no podria dir-ho perquè mai s'havia mort, però la sensació de desesperança es multiplicava en recordar totes les seves penes, aparentment desaparescudes durant el procés químic.
L'altre senyal per entendre que prendre allò no era bo no era realment una altra si no una extensió del primer, o més aviat una conseqüencia. Necessitava més, volia més perquè no podia suportar la seva existència ara que sabia que hi havia un món paral.lel en el qual el dolor s'adormia, entrava en coma, i ella, el seu cervell i la seva ànima podien descansar.
Aquell dia, mentre prenia el café va decidir que estava cansada, massa cansada per continuar. Per ella va ser del tot cert, per primer cop, que no aportava res a aquest món ni a les persones que estimava. Més aviat tot el contrari, i això era el pitjor i el més difícil (en aquell moment ja impossible) de menysprear, els hi aportava malestar i estava convençuda que els hi estava provocant traumes impossibles de esmenar en el futur, sobretot als seus fills, que sentia que els estava abocant a un futur de desesperació i infelicitat tot per la seva culpa, per la seva incapacitat d'afrontar les situacions com ho faria una mare de veritat, com ho hagués fet la seva mare. I no li aplacava aquests pensaments la idea de canviar d'ara endavant per dos motius. El primer perquè ja ho havia intentat moltes vegades sense èxit, i el segon i de més pes, perquè entenia que ja no hi havia res a fer, el mal ja estava fet i l'única cosa que ella podia fer amb la seva existència era empitjorar les coses. Era tan gran la tristesa que fins i tot es veia incapaç ni tan sols de somriure als seus fills, ells aliens a tots aquests pensaments que treballaven destructius al seu cap. A cada reflexió s'enfonsava una mica més, però ja estava tan avall que va començar a treballar el seu ingeni, i va començar a elaborar un pla per acabar amb tot.
D'una banda, volia acabar-ho ja, però no volia per res del món provocar un nou trauma en els seus fills que sempre recordarien amb amargor que la seva mare es va treure la vida, arrossegant-los d'aquesta manera a un pou aquesta vegada sí, definitiu, i enpenyent-los potser a fer el mateix en un futur de dificultats.
Per tant, havia de pensar en alguna cosa que no semblés intencionada. Una vegada, feia alguns anys, va veure una película on un home anava matant la seva dona mica en mica amb un verí que li ficava als àpats. La dona va començar a sentir-se malament, cada dia pitjor, fins que... bé, li semblava recordar que van enganxar al marit abans del fatal desenllaç. Però el cas va ser que allò li va semblar ua bona opció.
Es ficaria cada dia una mica de verí als dinars. D'aquesta manera seria una mort progressiva que no faria sospitar a ningú. Li aniria arrencant la vida dia a dia, sentint-se, n'estava segura, cada cop més alliberada del patiment, i alliberant d'aquesta manera als seus, que plorarien la seva pérdua però que després, per fi, podrien continuar amb les seves vides, ara sense l'amenaça de la dicotomia malaltissa d'una dona inestable i perillosa per a la salut mental de qualsevol que tingués lligams amb ella.
Aquest pensament, aquesta nova determinació, li va fer sentir pletòrica, convençuda que havia arribat per fi a la solució que el seu cos i la seva ment li estava demanant des de feia anys. Ara només calia esbrinar quines eren les substàncies que podien matar-la lentament, tot i que n'estava convençuda que això no seria difícil. Donava per fet que hi hauria un gran ventall de productes accessibles que podrien ajudar-la en el seu propòsit.
I així, sense pensar ni per un sol moment el buit amarg i irreversible que deixaria en les seves persones estimades, sense saber que el seu fill gran es tornaria boig per no poder acudir a la seva mare quan li vinguéssin els seus primers problemes de pes, que estaven per aparèixer donat que es trobava a les portes de l'adolencència. I sense saber tampoc que el seu fill petit tornaria a fer-se pipí al llit i tindria greus problemes d'aprenentatge i comportament a l'escola per no saber com expressar el dolor d'una pérdua tan gran com és la d'una mare, sense tenir ni tan sols en compte que sempre la buscava a la nit quan tenia por i que ja no podria tornar a fer-ho mai més, i quan ho intentés es trobaria amb la realitat d'un llit gran només ocupat per un cos que no seria el que ell necessitaria, el calor que des de nadó havia trobat. Sense pensar en totes aquestes coses, va dirigir-se a la dutxa, contenta per fi perquè tot estava ja per acabar definitivament.

La maternitat

Doncs que l'altre dia una ben coneguda meva em va deixar anar una bomba. Resulta que amb quaranta dos anys i dos fills ja crescudets, s'ha quedat embarassada. De seguida, amb un impuls involuntari, vaig saltar d'allà on era asseguda i la vaig felicitar efusivament. Havíem parlat moltes vegades del que seria quedar-se embarassada a aquesta edat i en aquesta situació concreta i, tot i que sempre ho havíem vist de manera negativa, no vaig poder evitar sentir eufòria per l'existència d'un nou nadó al meu cercle. Però vaig saber que ella no disposava d'aquest entusiasme meu i de fet, estava pensant en la posibilitat d'interrompre l'embaràs.
Vaig intentar escoltar només, aportant comentaris buits d'opinió perquè vaig entendre que aquella dona es veia en una situació ben difícil. I llavors vaig començar a preguntar-me, què faria jo en el seu lloc? com em sentiria si ara, ara que les meves filles son més grandetes i que tinc la mirada posada en un altre tipu de vida ben allunyat de bolquers i carreres per anar i tornar de la llar d'infants. Ara que em ve de gust fer altres coses perquè crec que ja he donat molt de mi pels demés i que potser em toca donar alguna cosa per mi. Ara que veig un futur de calma i llibertat. I després d'entrar en aquests pensaments no puc evitar veure aquesta situació hipotètica com una cosa negativa. Però llavors em paro a pensar i començo a no estar segura del tot. Potser no faria res d'allò que penso que faré, perquè potser ja ho estaria fent malgrat tot i llavors em pregunto si no serà un error pensar que renuncio a alguna cosa tenint un altre fill. Renunciem de veritat amb la maternitat?

Pensaments

Que hi ha una manera de fugir de la volta de rosca, d'aquell anar

i tornar de sentiments intensos carregats d'efímera convicció.
Que és veritat que a vegades l'estòmac t'oprimeix fins a convertir-te en un no res, i tot i així ets alguna cosa.
Que el turmentat és l'únic ésser que pot expressar sentiments.
Que tot i que vull no puc i encara que puc no vull.
Que la gent t'estima tant com tu l'estimis i l'escalfor se sent en mirar-nos als ulls sincers d'amor i de respecte. Que tots tenim ràbia dintre per molt que volem projectar una altra imatge. Que ser de veritat és també ser mentida.
Que de petits ens hauríen d'ensenyar el camí perquè només n'hi ha un.
Que la decepció arriba tard o d'hora, i torna a marxar i així fins que t'en adones que res té importància, que només la que tu li vulguis donar.
Que tot és mentida i si no tot és veritat perquè no existeix aquesta diferència.
Que al final tothom fa el que li sembla, com li sembla i quan li sembla. Que els presos estàn còmodes a la pressó, els malalts a la malaltia, els enamorats en l'amor...
Que els inconformistes estàn conformes amb el seu inconformisme. Que tot és mentida o tot és veritat, no hi ha mitjes tintes.
Que quan m'acosto ben a prop del dolor, desapareix, i quan m'allunyo torna a ser allà.
Que només les frases pronunciades per algú a qui respecto em fan trontollar, que de part dels demés son habitacions buides, veus de so mort.

Que tots tenim molt a dir i callar és una bona forma de fer-ho.

No hi ha manera

Comparteixo aquesta cançó perquè m'agrada i perquè me l'ha regalat el més especial:

https://youtu.be/-ZQAqIB7p1E

Exercici

Per fi sec a esperar el metro, creuo les cames 

i sento que em fa una mica de mal el maluc. Sempre la noto aquesta sensació quan faig creuar les cames. Ha vingut l'altre metro,el que no és el meu, i m'ha molestat horrors el soroll que ha fet, però no m'he adonat que em molestava fins que no ha marxat i he deixat de sentir-ho. Mentre escrivia això ha arribat l'altre, el meu, i ja soc a dins. Hi ha un nen petit que li pregunta coses a la seva mare, i alça massa la veu, però no m'importa perquè és un nen, i per mi sempre estan perdonats. El que no perdono és la pudor que m'arriba de tant en tant, fruit suposo de la barreja d'olors de la gent, incloent la meva.
Sento una dona i un home parlar, o més aviat la dona parlant i l'home rient, a mi em sembla per compromís. No hi tenen gaire confiança, no estàn còmodes, i em fa pensar quàntes vegades he sentit la mateixa incomoditat.
Ara acabo de seure i veig que al meu davant hi ha assegudes quatre persones. Una llegint, una altra amb ulleres de sol, no sé pas on mira, una altra dormint i l'última, un noi, amb el mòvil. Cada un amb els seus pensaments, com jo. En el fons, som tots iguals.
Em molesta el frenar i arrencar del metro. També em molesta en el cotxe, em fa girar l'estòmac, per un segon em sento malalta i odio aquesta sensació.
Ja baixo, Besós, que sense l'accent és una paraula castellana ben bonica.

Jo <3

Que a vegades penso que m'he d'aguantar, que m'he d'estimar, que m'he de perdonar i ser amable i comprensiva amb mi mateixa. Que a vegades miro a l'infinit i veig aquella nena insegura amb el món que l'envoltava, poruga de les amenaçes pròpies de ser viva, i també aquella nena que somiava fer coses, que volia ballar, que volia cantar, que volia estudiar perquè li semblava que allò era bàsic per sortir de l'estupidesa innocent dels nens. Potser em sentia més tonta que els demés, potser en algún moment algú m'ho va fer sentir i jo, sent petita com era, m'ho vaig creure i vaig decidir que no ho volia ser, i no em vaig resignar. I per això debia estudiar tant, per demostrar al butlletí acadèmic el que no podia demostrar el dia a dia, o més aviat per despistar, perquè en veure les meves notes tothom pensés bueno, sembla tonta però realment no ho és, has vist les seves notes?
I així que ara encara sento que he de demostrar alguna cosa, jo. I és una merda, i sento llàstima de mi mateixa, vull permetre'm aquest sentiment perquè potser és un de tants que he ferit de mort.
I ja no vull ferir-me més, perquè no cal, perquè em perdono la meva imperfecció, perquè m'estimo molt.

La dona que no sabia flirtejar

Que hi havia una vegada una dona que no sabia flirtejar. 

O més aviat que havia perdut l'habilitat al llarg dels anys.
Vaig conèixer la Magda quan encara vivia amb el seu marit. Quan els seus tres fills encara eren petits.
Era una parella ben avinguda que mai donava què parlar, ni per bé ni per malament. Una parella neutra sense ser trista, i amb bona relació sense ser excepcional.
Però es veu que un dia algú dels dos, o potser els dos es van cansar d'aquesta falta d'emoció constant. No hi havia gelosia, ni baralles, ni la més mínima i insignificant por a perdre's l'un a l'altre, i es veu que això cansa també.
I bé que d'un dia per l'altre es van separar. La separació es va dur a terme amb el mateix tarannà característic d'ells. Es van posar d'acord en tot amb facilitat i la cosa va passar com si res.
I després d'això se suposava que començava la nova vida. Això va ser el que suposava la Magda, però la veritat va ser una altra. I va passar que la Magda es va adonar que no existia en ella aquesta habilitat, la de flirtejar, i el més preocupant de tot va ser que es va adonar que ni tan sols ho necessitava. No tenia el desig de compartir amb un altre home el que ja havia compartit durant anys amb el seu marit. I, tot i que les seves amigues i també la seva família va començar a preguntar-li (passat un temps prudencial) si no tenia intenció de refer la seva vida, ella va començar a entendre que això era precisament el que estava fent des que s'havia separat: refer la seva vida a la seva manera, que no era altra que començar a escoltar-se a si mateixa, a mimar-se i a fer bàsicament el que li venia de gust a cada moment.
I va començar a flirtejar amb les ilusions, amb la natura, amb els propòsits i projectes, amb les ganes de fer coses, amb si mateixa, amb la vida... i va resultar que se li donava extaordinàriament bé, i va ser feliç.

De la mort

L'altre dia una tieta meva m'explicava que s'havia mort una cosina del seu marit. La família del marit, em deia, estava molt trista, era una cosina que tots s'estimaven molt, a més de que era massa jove per morir-se, tot i que no se m'acut quan un és prou gran per morir-se. El fet és que m'explicava que el seu marit estava una mica trist perquè no estava prou trist. I és que aquest home, tot i que havia tingut molta relació amb la seva cosina quan encara era un nen i fins i tot al llarg de la seva adolescència, feia molt de temps que s'havia desvinculat una mica de la seva família menys directa. No per cap motiu excepcional, simplement perquè la vida li havia portat per altres camins, i ja només parlava de tant en tant per telèfon, o es veien si ell viatjava a aquella ciutat a més de mil quilòmetres, cosa que havia fet només un parell de vegades al llarg de vint anys.
Total que l'home, que sentia llàstima per la seva cosina i pel buit que deixaria a les persones estimades, era incapaç de sentir llàstima per si mateix, perquè el cert era que ell no la notaria a faltar ja que feia anys que no formava part del seu dia a dia, i el pes de la sang no era prou fort com el d'una mare o un germà.
Però ja hi som com sempre, no s'espera això d'algú en aquestes circumstàncies. El que s'espera realment és que estigui destrossat i que ho demostri. Pel que el meu tiet va fer en un moment donat una forta inspiració i va trucar al recent vidu. Una barreja d'encomanament de tristor i de paraules forçades però forçoses, va aconseguir que apareguessin les llàgrimes i també la veu trencada. Cosa que es va rebre amb enorme agraïment, i el meu oncle va penjar el telèfon satisfet de la seva interacció i, tot i que encara trist perquè una mort mai no és alegre, una mica menys trist perquè havia aconseguit demostrar aquella tristor que la situació li exigia.

Reflexió nocturna

En un dia com avui, i amb tots els esdeveniments que han passat, a hores d'ara fa tanta estona que em vaig despertar que el meu cap ja no rutlla. Per tant, tot i que sé que demà continuaré analitzant l'actuació del govern català i també la del govern espanyol (que serà demà quan manifesti què és el que farà) ara mateix l'única cosa que em molesta és que m'he ficat al llit sabent que em fan pudor les aixelles.
Res millor que ser despreocupada.

La meva estimada Barcelona

L'altre dia parlava amb la meva germana i em deia que estava pensant en marxar de Barcelona. Que estava farta de les presses i les aglomeracions de la ciutat. Jo li vaig preguntar on li agradaria anar a viure i em va dir que a Mollet, a Premià, a Viladecans... on fos, menys aquí, a la meva estimada Barcelona. No ho vaig entendre, la veritat, nosaltres vivim es podria dir als afores, a un barri que limita amb un poble, pel que técnicament no tenim el pitjor de viure a la ciutat (aquestes aglomeracions que de cop i volta tant odia la meva germana) i sí el millor, que és tenir-ho tot al teu abast.
Crec que s'ha estés injustament això de que viure en un poble és molt més tranquil, sobretot quan es parla dels pobles que he mencionat abans, que son aproximadament com el meu barri en quant a gent i pisos, amb l'inconvenient de que potser no tenen un hospital en condicions i que si vols passar la tarda al centre comercial has d'agafar el cotxe. El mateix dic si vols anar a la platja i vius en un poble de l'interior. Un altre inconvenient és que no hi ha prou feina per tothom, per tant, el més probable és que hagis d'agafar el tren per guanyar-te el pa, perquè agafar el cotxe en hores punta per entrar a Barcelona és d'idiotes. Total, que em sembla que s'hauria de replantejar aquest tema i dir les coses tal com son. Vull marxar a un poble perquè no em sento bé amb mi mateixa i sento que desaparèixer pot ser una bona opció. Que és una altra xorrada però al menys més realista. 
Algú ho havia de dir.

Aquella falsedat reclamada

Doncs que estava pensant com de falsos som tots, tothom diem coses que no hi ha cap necessitat sent evident que son mentida. Aquell estúpid postureo per cridar l'atenció dels demés, per fer-nos les víctimes o les bones persones. Per fer veure que la nostra relació amb algú concret és molt més intensa del que és en realitat.
Doncs l'altre dia, que prenia café amb una mare del cole a la que conec ara ja fa uns quants anys, la Dolors, em deia que la seva neboda Laia s'havia tatuat el nom del seu avi al braç. El seu avi, vull dir, l'avi de la neboda i per tant pare de la Dolors. Li vaig preguntar sobre la relació que tenien quan aquest bon home encara estava viu, ara ja fa setze anys que va morir, i em va contestar que bueno, ell se l'estimava molt. Total, que la nena té ara 18 anys, per la qual cosa ni tan sols s'en recorda d'aquest senyor... Que Déu em perdoni, però això és màxim postureo. A mi els tatuatges ni fu ni fa, però quan son d'aquest rollo ensabonador més aviat em fan nossa.
I que una altra amiga m'explicava que la seva tieta, aquella a la que mai ha suportat els pocs moments que ha compartit amb ella, doncs estava a l'hospital per una operació de catarates, i deia tota melodramàtica que pobreta, que li sap greu que estigui a l'hospital i que ja l'ha trucat tres vegades desde que va ingressar ahir a l'hospital.
Em fan ganes de vomitar, de veritat.
En fi, com aquestes moltes, però no estic gaire inspirada. Només puc dir una cosa més, m'encanta la gent de veritat.

Els regals als profes

Vale, sí, tema recurrent, gens original, però aquí tothom diu la seva, per tant, jo també.
Que parlant amb la meva amiga Alina que és professora, em deia tota orgullosa que els seus alumnes li havíen regalat una medalla ben bonica on deia "Per la millor professora del món". Diu que quan les set mares que van fer presència li van entregar el regal, els nens s'arraulíen al seu voltant per veure què era. Aquests nens, just acabat tercer, entre vuit i nou anys, van perdre l'interés en quant ho van veure perquè no es tractava de res amb allò amb que es pugués jugar. Però no té importància, el tema és que aquests nens no teníen ni idea de què els hi estàven regalant a les seves profes (perquè la de reforç també va pillar, evidentment, tot i que és sabut per tothom que els alumnes no la suporten. He d'afegir en aquest parèntesi que la medalla de la Marta deia exactament el mateix. Que algú m'ho expliqui, sisplau).
I llavors, bueno, doncs allò de sempre, el regal no se suposava que era de part dels nens?
No ho entenc, per què els pares sempre ens acabem ficant a tot allò que tingui a veure amb els nens?
Un cop més, matem la veritat, l'autenticitat dels sentiments. No hi ha res més bonic que un regal que neix del cor, de la intenció absolutament desinteressada de fer feliç a algú que d'una manera o altra estimes. Del fet de voler dir a algú, gràcies, gràcies per ser com ets, gràcies perquè m'agrada estar amb tu, gràcies per enriquir-me... no importa què és el que s'agraeix, el que importa és que neixi de la més absoluta veritat, ni tan sols té importància el regal en sí. Què importa si es tracta d'un dibuixet, o d'un a polsera feta pel nen?
Els pares podem arribar a ser ridículs fins a l'infinit. N'hi ha qui ho planeja tot, aquells impulsors d'aquests moments estelars assegurant que tenen molt a agraïr als profes dels seus fills perquè els han aguantat durant tot un curs, com si estiguéssin allà per fer-nos un favor infinit a nosaltres. Aquests s'ho creuen de veritat, i fan la vista grossa al fet de que la profe de reforç no tingui vocació. És que, clar, si li regalem a l'Alina també li hem de regalar a la Marta.
D'altres, pujem al carro per no crear polèmica, perquè ja la polèmica en si ens sembla idiota. I d'altres, doncs no participen, però em sembla que tampoc s'estenen gaire en el per què.
En definitiva, que això del regal és una mentida més a la que no costa gens sumar-se. Per què ens hauria de costar si fem el mateix amb tantes altres coses? les felicitacions i comentaris de Facebook, els regals a companys de feina amb els que potser no has creuat més de dues paraules, les convidades de casament als que van tots aquells que fa anys que no veus i que després passaran tants o més sense tornar-los a veure... hi ha tantes mentides consentides i acceptades que parar-nos a anal.litzar aquesta és una estupidesa més.
El fet és que l'Alina, que em consta que és una tia intel.ligent, s'ha empassat el regal i les felicitacions com si tot allò vingués directament dels seus alumnes, i m'ha sorprés (un any més) la seva reacció d'entusiasme i orgull. Jo li he dit alguna cosa així com "ostres molt bé Alina, sí que t'estimen els teus alumnes, això ha de voler dir que ho estàs fent molt bé, sense dubte", i seguidament he desviat la mirada perquè no detectés el meu cinisme encobert. Però l'Alina, que s'ha empassat sense cap problema els falsos sentiments que envoltaven el seu regal, ha estat molt més perspicaç amb mi, i s'ha mostrat ofesa. Jo he intentat disculpar-me, però tampoc ha colat. Al final ens hem acomiadat com hem pogut dient-nos que ja ens trucarem. Les dos sabem que seré jo qui trucarà d'aquí un parell de díes com si no haguéssim parlat mai d'aquest tema, que a més quedarem per prendre alguna cosa que pagaré jo com a disculpa camuflada, i que d'ara en endavant aquest serà un tema tabú entre nosaltres.
I estarà bé, perquè tornarem a ser mentida, que és com ha de ser.

La vida improvisada és infinitament més autèntica, però potser no és l'autenticitat el que volem, oi?

De l'amor i altres necessitats

Doncs que la meva veïna, aquella dona rossa amb ulls de nina, s'ha separat del seu marit. Bé, per ser més exactes, el seu marit l'ha deixada i ha sol.licitat la custòdia compartida del fill petit. Per acabar d'empitjorar la situació, un parell de setmanes després la seva filla gran s'ha independitzat, i ha anat a viure a un poble als afores de Barcelona. Total, que de ser quatre a casa, la cosa una setmana sí una setmana no, s'ha quedat en una. I que me la trobo de vegades i la dona està molt trista. Continua tenint ulls de nina, però de nina trista. I que ahir m'explicava que se sent molt sola, i que de tant en tant surt amb una amiga seva però que no és el mateix. Que veu les famílies passejant i sent com si li haguéssin arrencat el fetge.
I jo, que no tinc prou confiança amb ella per preguntar-li, em pregunto què els haurà passat a aquests dos per acabar amb una relació de tants anys en una edat tan crítica per la solitud com son els cinquanta. I em pregunto si no seria una relació ja deteriorada de feia anys, en la que s'aguantaven sobretot pel nen petit, i ara que ja no és tan petit un dels dos ha decidit donar el pas perquè no vol que se li escapi la vida atrapat en un matrimoni que fa temps que no li aporta res.
I torno a pensar en ella i en la seva mirada trista, i començo a donar-li un altre significat a tot allò que m'expressa. I si el que sent ella no és la tristesa d'haver perdut la persona estimada? I si el seu buit és fruit del canvi radical que ha experimentat el seu dia a dia? No seria el mateix, no? Vull dir, no és el mateix estimar que necessitar per costum, no?
O sí que ho és?

Parlem de la maleïda dicotomia

Quan m'he aixecat al matí, he pensat que la meva vida era una meravella, amb el meu marit guapíssim i les meves filles precioses, amb el nostre pis meravellós recentment arreglat  i la meva feina estupenda que em fa sentir indepedent i lliure. Pero en preparar-me el café he vist que els plats del sopar no estaven ficats al rentavaixelles, i que el terra estava brut. He sortit d'allà cap al saló per prendre el café que no m'ha quedat gaire bé aquest matí i he vist que les meves filles havíen deixat tirat al terra el calçat, i que les motxilles continuaven a sobre la taula enlloc de la seva  habitació. Llavors m'he adonat que potser la meva vida no és cap meravella i que, per molt precioses que son les meves filles també son un parell de desobedients aquelles dues, i que si s'estimessin de veritat la seva mare no permetrien que estigués contínuament recollint tot allò que es deixen tirat. I que per molt guapo que sigui el meu marit, és un altre egoísta que no ha sigut capaç de recollir quatre plats quan va acabar de sopar tot i sabent que jo ja me'n havia anat al llit perquè no em trobava bé. I que potser casa meva no és tan bonica perquè encara queda molt per fer i no tenim diners per acabar d'arreglar-la. I que potser la meva feina no és prou bona precisament per això, perquè no em paguen els diners necessaris per fer les coses que em semblen importants, com ara arreglar la cuina. Aquests pensaments m'han acompanyat durant tota la preparació per sortir de casa.
Però aleshores he obert la porta i l'ascensor estava esperant-me, i en sortir al carrer el sol ja brillava  tot i que era encara d'hora. I en entrar al metro no he hagut d'esperar ni còrrer, i hi havia molts seients buits. I en seure m'he enrecordat que estic llegint un llibre que em té atrapada, i l'he tret de la bossa i he començat a llegir. I llavors m'he adonat que la meva vida és una meravella
...i he somrigut.

Tornem'hi

Sí, ha passat algun temps, alguns anys de fet, des de la meva darrera entrada. Tornem ara a intentar-ho malgrat la meva capacitat per perder l'interés per les coses.
Som-hi doncs!