La maternitat

Doncs que l'altre dia una ben coneguda meva em va deixar anar una bomba. Resulta que amb quaranta dos anys i dos fills ja crescudets, s'ha quedat embarassada. De seguida, amb un impuls involuntari, vaig saltar d'allà on era asseguda i la vaig felicitar efusivament. Havíem parlat moltes vegades del que seria quedar-se embarassada a aquesta edat i en aquesta situació concreta i, tot i que sempre ho havíem vist de manera negativa, no vaig poder evitar sentir eufòria per l'existència d'un nou nadó al meu cercle. Però vaig saber que ella no disposava d'aquest entusiasme meu i de fet, estava pensant en la posibilitat d'interrompre l'embaràs.
Vaig intentar escoltar només, aportant comentaris buits d'opinió perquè vaig entendre que aquella dona es veia en una situació ben difícil. I llavors vaig començar a preguntar-me, què faria jo en el seu lloc? com em sentiria si ara, ara que les meves filles son més grandetes i que tinc la mirada posada en un altre tipu de vida ben allunyat de bolquers i carreres per anar i tornar de la llar d'infants. Ara que em ve de gust fer altres coses perquè crec que ja he donat molt de mi pels demés i que potser em toca donar alguna cosa per mi. Ara que veig un futur de calma i llibertat. I després d'entrar en aquests pensaments no puc evitar veure aquesta situació hipotètica com una cosa negativa. Però llavors em paro a pensar i començo a no estar segura del tot. Potser no faria res d'allò que penso que faré, perquè potser ja ho estaria fent malgrat tot i llavors em pregunto si no serà un error pensar que renuncio a alguna cosa tenint un altre fill. Renunciem de veritat amb la maternitat?

Pensaments

Que hi ha una manera de fugir de la volta de rosca, d'aquell anar

i tornar de sentiments intensos carregats d'efímera convicció.
Que és veritat que a vegades l'estòmac t'oprimeix fins a convertir-te en un no res, i tot i així ets alguna cosa.
Que el turmentat és l'únic ésser que pot expressar sentiments.
Que tot i que vull no puc i encara que puc no vull.
Que la gent t'estima tant com tu l'estimis i l'escalfor se sent en mirar-nos als ulls sincers d'amor i de respecte. Que tots tenim ràbia dintre per molt que volem projectar una altra imatge. Que ser de veritat és també ser mentida.
Que de petits ens hauríen d'ensenyar el camí perquè només n'hi ha un.
Que la decepció arriba tard o d'hora, i torna a marxar i així fins que t'en adones que res té importància, que només la que tu li vulguis donar.
Que tot és mentida i si no tot és veritat perquè no existeix aquesta diferència.
Que al final tothom fa el que li sembla, com li sembla i quan li sembla. Que els presos estàn còmodes a la pressó, els malalts a la malaltia, els enamorats en l'amor...
Que els inconformistes estàn conformes amb el seu inconformisme. Que tot és mentida o tot és veritat, no hi ha mitjes tintes.
Que quan m'acosto ben a prop del dolor, desapareix, i quan m'allunyo torna a ser allà.
Que només les frases pronunciades per algú a qui respecto em fan trontollar, que de part dels demés son habitacions buides, veus de so mort.

Que tots tenim molt a dir i callar és una bona forma de fer-ho.

No hi ha manera

Comparteixo aquesta cançó perquè m'agrada i perquè me l'ha regalat el més especial:

https://youtu.be/-ZQAqIB7p1E

Exercici

Per fi sec a esperar el metro, creuo les cames 

i sento que em fa una mica de mal el maluc. Sempre la noto aquesta sensació quan faig creuar les cames. Ha vingut l'altre metro,el que no és el meu, i m'ha molestat horrors el soroll que ha fet, però no m'he adonat que em molestava fins que no ha marxat i he deixat de sentir-ho. Mentre escrivia això ha arribat l'altre, el meu, i ja soc a dins. Hi ha un nen petit que li pregunta coses a la seva mare, i alça massa la veu, però no m'importa perquè és un nen, i per mi sempre estan perdonats. El que no perdono és la pudor que m'arriba de tant en tant, fruit suposo de la barreja d'olors de la gent, incloent la meva.
Sento una dona i un home parlar, o més aviat la dona parlant i l'home rient, a mi em sembla per compromís. No hi tenen gaire confiança, no estàn còmodes, i em fa pensar quàntes vegades he sentit la mateixa incomoditat.
Ara acabo de seure i veig que al meu davant hi ha assegudes quatre persones. Una llegint, una altra amb ulleres de sol, no sé pas on mira, una altra dormint i l'última, un noi, amb el mòvil. Cada un amb els seus pensaments, com jo. En el fons, som tots iguals.
Em molesta el frenar i arrencar del metro. També em molesta en el cotxe, em fa girar l'estòmac, per un segon em sento malalta i odio aquesta sensació.
Ja baixo, Besós, que sense l'accent és una paraula castellana ben bonica.

Jo <3

Que a vegades penso que m'he d'aguantar, que m'he d'estimar, que m'he de perdonar i ser amable i comprensiva amb mi mateixa. Que a vegades miro a l'infinit i veig aquella nena insegura amb el món que l'envoltava, poruga de les amenaçes pròpies de ser viva, i també aquella nena que somiava fer coses, que volia ballar, que volia cantar, que volia estudiar perquè li semblava que allò era bàsic per sortir de l'estupidesa innocent dels nens. Potser em sentia més tonta que els demés, potser en algún moment algú m'ho va fer sentir i jo, sent petita com era, m'ho vaig creure i vaig decidir que no ho volia ser, i no em vaig resignar. I per això debia estudiar tant, per demostrar al butlletí acadèmic el que no podia demostrar el dia a dia, o més aviat per despistar, perquè en veure les meves notes tothom pensés bueno, sembla tonta però realment no ho és, has vist les seves notes?
I així que ara encara sento que he de demostrar alguna cosa, jo. I és una merda, i sento llàstima de mi mateixa, vull permetre'm aquest sentiment perquè potser és un de tants que he ferit de mort.
I ja no vull ferir-me més, perquè no cal, perquè em perdono la meva imperfecció, perquè m'estimo molt.

La dona que no sabia flirtejar

Que hi havia una vegada una dona que no sabia flirtejar. 

O més aviat que havia perdut l'habilitat al llarg dels anys.
Vaig conèixer la Magda quan encara vivia amb el seu marit. Quan els seus tres fills encara eren petits.
Era una parella ben avinguda que mai donava què parlar, ni per bé ni per malament. Una parella neutra sense ser trista, i amb bona relació sense ser excepcional.
Però es veu que un dia algú dels dos, o potser els dos es van cansar d'aquesta falta d'emoció constant. No hi havia gelosia, ni baralles, ni la més mínima i insignificant por a perdre's l'un a l'altre, i es veu que això cansa també.
I bé que d'un dia per l'altre es van separar. La separació es va dur a terme amb el mateix tarannà característic d'ells. Es van posar d'acord en tot amb facilitat i la cosa va passar com si res.
I després d'això se suposava que començava la nova vida. Això va ser el que suposava la Magda, però la veritat va ser una altra. I va passar que la Magda es va adonar que no existia en ella aquesta habilitat, la de flirtejar, i el més preocupant de tot va ser que es va adonar que ni tan sols ho necessitava. No tenia el desig de compartir amb un altre home el que ja havia compartit durant anys amb el seu marit. I, tot i que les seves amigues i també la seva família va començar a preguntar-li (passat un temps prudencial) si no tenia intenció de refer la seva vida, ella va començar a entendre que això era precisament el que estava fent des que s'havia separat: refer la seva vida a la seva manera, que no era altra que començar a escoltar-se a si mateixa, a mimar-se i a fer bàsicament el que li venia de gust a cada moment.
I va començar a flirtejar amb les ilusions, amb la natura, amb els propòsits i projectes, amb les ganes de fer coses, amb si mateixa, amb la vida... i va resultar que se li donava extaordinàriament bé, i va ser feliç.

De la mort

L'altre dia una tieta meva m'explicava que s'havia mort una cosina del seu marit. La família del marit, em deia, estava molt trista, era una cosina que tots s'estimaven molt, a més de que era massa jove per morir-se, tot i que no se m'acut quan un és prou gran per morir-se. El fet és que m'explicava que el seu marit estava una mica trist perquè no estava prou trist. I és que aquest home, tot i que havia tingut molta relació amb la seva cosina quan encara era un nen i fins i tot al llarg de la seva adolescència, feia molt de temps que s'havia desvinculat una mica de la seva família menys directa. No per cap motiu excepcional, simplement perquè la vida li havia portat per altres camins, i ja només parlava de tant en tant per telèfon, o es veien si ell viatjava a aquella ciutat a més de mil quilòmetres, cosa que havia fet només un parell de vegades al llarg de vint anys.
Total que l'home, que sentia llàstima per la seva cosina i pel buit que deixaria a les persones estimades, era incapaç de sentir llàstima per si mateix, perquè el cert era que ell no la notaria a faltar ja que feia anys que no formava part del seu dia a dia, i el pes de la sang no era prou fort com el d'una mare o un germà.
Però ja hi som com sempre, no s'espera això d'algú en aquestes circumstàncies. El que s'espera realment és que estigui destrossat i que ho demostri. Pel que el meu tiet va fer en un moment donat una forta inspiració i va trucar al recent vidu. Una barreja d'encomanament de tristor i de paraules forçades però forçoses, va aconseguir que apareguessin les llàgrimes i també la veu trencada. Cosa que es va rebre amb enorme agraïment, i el meu oncle va penjar el telèfon satisfet de la seva interacció i, tot i que encara trist perquè una mort mai no és alegre, una mica menys trist perquè havia aconseguit demostrar aquella tristor que la situació li exigia.

Reflexió nocturna

En un dia com avui, i amb tots els esdeveniments que han passat, a hores d'ara fa tanta estona que em vaig despertar que el meu cap ja no rutlla. Per tant, tot i que sé que demà continuaré analitzant l'actuació del govern català i també la del govern espanyol (que serà demà quan manifesti què és el que farà) ara mateix l'única cosa que em molesta és que m'he ficat al llit sabent que em fan pudor les aixelles.
Res millor que ser despreocupada.