Vale, sí, tema recurrent, gens original, però aquí tothom diu la seva, per tant, jo també.
Que parlant amb la meva amiga Alina que és professora, em deia tota orgullosa que els seus alumnes li havíen regalat una medalla ben bonica on deia "Per la millor professora del món". Diu que quan les set mares que van fer presència li van entregar el regal, els nens s'arraulíen al seu voltant per veure què era. Aquests nens, just acabat tercer, entre vuit i nou anys, van perdre l'interés en quant ho van veure perquè no es tractava de res amb allò amb que es pugués jugar. Però no té importància, el tema és que aquests nens no teníen ni idea de què els hi estàven regalant a les seves profes (perquè la de reforç també va pillar, evidentment, tot i que és sabut per tothom que els alumnes no la suporten. He d'afegir en aquest parèntesi que la medalla de la Marta deia exactament el mateix. Que algú m'ho expliqui, sisplau).
I llavors, bueno, doncs allò de sempre, el regal no se suposava que era de part dels nens?
No ho entenc, per què els pares sempre ens acabem ficant a tot allò que tingui a veure amb els nens?
Un cop més, matem la veritat, l'autenticitat dels sentiments. No hi ha res més bonic que un regal que neix del cor, de la intenció absolutament desinteressada de fer feliç a algú que d'una manera o altra estimes. Del fet de voler dir a algú, gràcies, gràcies per ser com ets, gràcies perquè m'agrada estar amb tu, gràcies per enriquir-me... no importa què és el que s'agraeix, el que importa és que neixi de la més absoluta veritat, ni tan sols té importància el regal en sí. Què importa si es tracta d'un dibuixet, o d'un a polsera feta pel nen?
Els pares podem arribar a ser ridículs fins a l'infinit. N'hi ha qui ho planeja tot, aquells impulsors d'aquests moments estelars assegurant que tenen molt a agraïr als profes dels seus fills perquè els han aguantat durant tot un curs, com si estiguéssin allà per fer-nos un favor infinit a nosaltres. Aquests s'ho creuen de veritat, i fan la vista grossa al fet de que la profe de reforç no tingui vocació. És que, clar, si li regalem a l'Alina també li hem de regalar a la Marta.
D'altres, pujem al carro per no crear polèmica, perquè ja la polèmica en si ens sembla idiota. I d'altres, doncs no participen, però em sembla que tampoc s'estenen gaire en el per què.
En definitiva, que això del regal és una mentida més a la que no costa gens sumar-se. Per què ens hauria de costar si fem el mateix amb tantes altres coses? les felicitacions i comentaris de Facebook, els regals a companys de feina amb els que potser no has creuat més de dues paraules, les convidades de casament als que van tots aquells que fa anys que no veus i que després passaran tants o més sense tornar-los a veure... hi ha tantes mentides consentides i acceptades que parar-nos a anal.litzar aquesta és una estupidesa més.
El fet és que l'Alina, que em consta que és una tia intel.ligent, s'ha empassat el regal i les felicitacions com si tot allò vingués directament dels seus alumnes, i m'ha sorprés (un any més) la seva reacció d'entusiasme i orgull. Jo li he dit alguna cosa així com "ostres molt bé Alina, sí que t'estimen els teus alumnes, això ha de voler dir que ho estàs fent molt bé, sense dubte", i seguidament he desviat la mirada perquè no detectés el meu cinisme encobert. Però l'Alina, que s'ha empassat sense cap problema els falsos sentiments que envoltaven el seu regal, ha estat molt més perspicaç amb mi, i s'ha mostrat ofesa. Jo he intentat disculpar-me, però tampoc ha colat. Al final ens hem acomiadat com hem pogut dient-nos que ja ens trucarem. Les dos sabem que seré jo qui trucarà d'aquí un parell de díes com si no haguéssim parlat mai d'aquest tema, que a més quedarem per prendre alguna cosa que pagaré jo com a disculpa camuflada, i que d'ara en endavant aquest serà un tema tabú entre nosaltres.
I estarà bé, perquè tornarem a ser mentida, que és com ha de ser.
La vida improvisada és infinitament més autèntica, però potser no és l'autenticitat el que volem, oi?
L'altre dia parlava amb la meva germana i em deia que estava pensant en marxar de Barcelona. Que estava farta de les presses i les aglomeracions de la ciutat. Jo li vaig preguntar on li agradaria anar a viure i em va dir que a Mollet, a Premià, a Viladecans... on fos, menys aquí, a la meva estimada Barcelona. No ho vaig entendre, la veritat, nosaltres vivim es podria dir als afores, a un barri que limita amb un poble, pel que técnicament no tenim el pitjor de viure a la ciutat (aquestes aglomeracions que de cop i volta tant odia la meva germana) i sí el millor, que és tenir-ho tot al teu abast. 
