La desitjada/temuda jubilació

Doncs que tinc un company de feina que està a punt de jubilar-se. Sí, amb tot el que comporta aquesta situació: el desig de que per fi arribi el teu moment, aquell en què els dies tindran més hores que a més ompliràs com et vingui de gust. El despertador deixarà de sonar, llevat algun dia especial en què t'hauràs proposat fer alguna cosa ben d'hora. Podràs passejar tan com vulguis i estar-te a la platja un dia qualsevol (dijous potser) totes les hores que et demani el cos o l'ànim. Fer tot allò que al llarg de la teva vida no havíes pogut fer per falta de temps, perquè la feina i les obligacions fora d'ella no et permetíen gairebé ni pensar en el que t'hagués agradat fer.
Total, que el meu company no està tan content com s'hauria d'esperar. I és que ha intentat enderrerir aquest moment tant com ha pogut, però ja la pressió de l'empresa i d'alguns dels seus companys que, alternant entre brometes i converses serioses, li fan veure que ja aquí està de més, li ha empès cap a la porta de sortida per la que no tornarà a entrar si no és per venir a saludar-nos algun dia (d'aquells en què potser sí que soni el despertador) als seus companys, moment en què obligadament se li haurà de veure feliç i alliberat perquè així és com s'ha de sentir algú quan es jubila.
Però al meu company sembla que això no li fa del tot el pes. Resulta que pensa en, ves tu quina ximpleria, que potser és l'etapa final de la seva vida. Que a partir d'aquí comença el trajecte (que espera que sigui ben llarg) cap al final, que jubilar-se potser vol dir que ja no et necessiten, que ets tan gran que ja no ho fas tan bé com els joves, i que per tant estàs fent nosa. Que mai més tornarà a sentir-se part d'una empresa. Que no se'n va per gaudir d'una temporada de temps lliure, el famós any sabàtic que a tots se'ns ha passat pel cap alguna vegada, no, se'n va per no tornar, ni aquí ni a cap altra feina. Que irremeiablement recorda els seus anys de joventut i sent nostàlgia. I que tot i que farà el que pugui per no caure, no està segur d'aconseguir-ho perquè carai, si fa quatre dies era un noi! I ara resulta que la seva vida laboral s'acaba i a ell li ha enganxat tan proper als seus records... Ves tu, quines xorrades, no?