Jo <3

Que a vegades penso que m'he d'aguantar, que m'he d'estimar, que m'he de perdonar i ser amable i comprensiva amb mi mateixa. Que a vegades miro a l'infinit i veig aquella nena insegura amb el món que l'envoltava, poruga de les amenaçes pròpies de ser viva, i també aquella nena que somiava fer coses, que volia ballar, que volia cantar, que volia estudiar perquè li semblava que allò era bàsic per sortir de l'estupidesa innocent dels nens. Potser em sentia més tonta que els demés, potser en algún moment algú m'ho va fer sentir i jo, sent petita com era, m'ho vaig creure i vaig decidir que no ho volia ser, i no em vaig resignar. I per això debia estudiar tant, per demostrar al butlletí acadèmic el que no podia demostrar el dia a dia, o més aviat per despistar, perquè en veure les meves notes tothom pensés bueno, sembla tonta però realment no ho és, has vist les seves notes?
I així que ara encara sento que he de demostrar alguna cosa, jo. I és una merda, i sento llàstima de mi mateixa, vull permetre'm aquest sentiment perquè potser és un de tants que he ferit de mort.
I ja no vull ferir-me més, perquè no cal, perquè em perdono la meva imperfecció, perquè m'estimo molt.