Aquella falsedat reclamada

Doncs que estava pensant com de falsos som tots, tothom diem coses que no hi ha cap necessitat sent evident que son mentida. Aquell estúpid postureo per cridar l'atenció dels demés, per fer-nos les víctimes o les bones persones. Per fer veure que la nostra relació amb algú concret és molt més intensa del que és en realitat.
Doncs l'altre dia, que prenia café amb una mare del cole a la que conec ara ja fa uns quants anys, la Dolors, em deia que la seva neboda Laia s'havia tatuat el nom del seu avi al braç. El seu avi, vull dir, l'avi de la neboda i per tant pare de la Dolors. Li vaig preguntar sobre la relació que tenien quan aquest bon home encara estava viu, ara ja fa setze anys que va morir, i em va contestar que bueno, ell se l'estimava molt. Total, que la nena té ara 18 anys, per la qual cosa ni tan sols s'en recorda d'aquest senyor... Que Déu em perdoni, però això és màxim postureo. A mi els tatuatges ni fu ni fa, però quan son d'aquest rollo ensabonador més aviat em fan nossa.
I que una altra amiga m'explicava que la seva tieta, aquella a la que mai ha suportat els pocs moments que ha compartit amb ella, doncs estava a l'hospital per una operació de catarates, i deia tota melodramàtica que pobreta, que li sap greu que estigui a l'hospital i que ja l'ha trucat tres vegades desde que va ingressar ahir a l'hospital.
Em fan ganes de vomitar, de veritat.
En fi, com aquestes moltes, però no estic gaire inspirada. Només puc dir una cosa més, m'encanta la gent de veritat.