De l'amor i altres necessitats

Doncs que la meva veïna, aquella dona rossa amb ulls de nina, s'ha separat del seu marit. Bé, per ser més exactes, el seu marit l'ha deixada i ha sol.licitat la custòdia compartida del fill petit. Per acabar d'empitjorar la situació, un parell de setmanes després la seva filla gran s'ha independitzat, i ha anat a viure a un poble als afores de Barcelona. Total, que de ser quatre a casa, la cosa una setmana sí una setmana no, s'ha quedat en una. I que me la trobo de vegades i la dona està molt trista. Continua tenint ulls de nina, però de nina trista. I que ahir m'explicava que se sent molt sola, i que de tant en tant surt amb una amiga seva però que no és el mateix. Que veu les famílies passejant i sent com si li haguéssin arrencat el fetge.
I jo, que no tinc prou confiança amb ella per preguntar-li, em pregunto què els haurà passat a aquests dos per acabar amb una relació de tants anys en una edat tan crítica per la solitud com son els cinquanta. I em pregunto si no seria una relació ja deteriorada de feia anys, en la que s'aguantaven sobretot pel nen petit, i ara que ja no és tan petit un dels dos ha decidit donar el pas perquè no vol que se li escapi la vida atrapat en un matrimoni que fa temps que no li aporta res.
I torno a pensar en ella i en la seva mirada trista, i començo a donar-li un altre significat a tot allò que m'expressa. I si el que sent ella no és la tristesa d'haver perdut la persona estimada? I si el seu buit és fruit del canvi radical que ha experimentat el seu dia a dia? No seria el mateix, no? Vull dir, no és el mateix estimar que necessitar per costum, no?
O sí que ho és?