De la mort

L'altre dia una tieta meva m'explicava que s'havia mort una cosina del seu marit. La família del marit, em deia, estava molt trista, era una cosina que tots s'estimaven molt, a més de que era massa jove per morir-se, tot i que no se m'acut quan un és prou gran per morir-se. El fet és que m'explicava que el seu marit estava una mica trist perquè no estava prou trist. I és que aquest home, tot i que havia tingut molta relació amb la seva cosina quan encara era un nen i fins i tot al llarg de la seva adolescència, feia molt de temps que s'havia desvinculat una mica de la seva família menys directa. No per cap motiu excepcional, simplement perquè la vida li havia portat per altres camins, i ja només parlava de tant en tant per telèfon, o es veien si ell viatjava a aquella ciutat a més de mil quilòmetres, cosa que havia fet només un parell de vegades al llarg de vint anys.
Total que l'home, que sentia llàstima per la seva cosina i pel buit que deixaria a les persones estimades, era incapaç de sentir llàstima per si mateix, perquè el cert era que ell no la notaria a faltar ja que feia anys que no formava part del seu dia a dia, i el pes de la sang no era prou fort com el d'una mare o un germà.
Però ja hi som com sempre, no s'espera això d'algú en aquestes circumstàncies. El que s'espera realment és que estigui destrossat i que ho demostri. Pel que el meu tiet va fer en un moment donat una forta inspiració i va trucar al recent vidu. Una barreja d'encomanament de tristor i de paraules forçades però forçoses, va aconseguir que apareguessin les llàgrimes i també la veu trencada. Cosa que es va rebre amb enorme agraïment, i el meu oncle va penjar el telèfon satisfet de la seva interacció i, tot i que encara trist perquè una mort mai no és alegre, una mica menys trist perquè havia aconseguit demostrar aquella tristor que la situació li exigia.